Primera part "Va de mestres".

A la nostra classe de seminari hem començat a llegir el llibre de Jaume Cela i d'en Juli Palou "Va de mestres", i a continuació faré la meva primera reflexió sobre la primera part d'aquest.

Aquest llibre és una carta als mestres que comencen una nova etapa de la seva vida, una etapa d'aprenentatge que els donarà molt més que qualsevol altre cosa, ja que com hem estat parlant.. Els mestres són els que realment poden canviar la societat d'avui en dia, transformant a les persones per tal de que siguin persones autònomes i amb forces per fer canvis en el món. Penso que tant en Jaume Cela com en Juli Palou són uns grans escriptors, i m'agradaria poder començar la meva reflexió amb una frase d'en Jaume Cela en un dels seus llibres infantils, "Quan vaig començar a fer de mestre, estava convençut que des de l’escola és podia canviar el món. Mounier era una de les meves lectures predilectes. Canvia el nen i la nena que tens al davant i canviaràs el món. I en aquest canvi tu també et transformaràs. Després vaig descobrir que des de l’escola poca cosa podem fer, però aquest desengany no ha significat mai que no doni importància al paper que tinc en la vida dels meus i de les meves alumnes, com important és també el paper que ells tenen en la meva."
L'intencionalitat principal d'aquest llibre és la de donar una sèrie de pautes als futurs mestres, de com hem de ser enfront als alumnes i els reptes que podrem trobar a les escoles, tant públiques com privades, en l'actualitat. 
És un llibre que està escrit a partir de la pròpia experiència dels seus autors i que per tant és molt més real, és a dir, que el contingut ha estat viscut personalment per ells i que per tant mostren el seu aprenentatge a partir de les pràctiques i reptes que van haver de superar en el passat. Al estar escrit a partir de l'experiència, mostren els errors i el reptes que suposa el camí d'arribar a ser un mestre, dels perills que podem arribar a trobar ja que no tot es fàcil en aquesta vida, i de les sol·lucions que podriem adoptar. Ells a partir de la seva experiència han extret una sèrie de sol·lucions per tal de que el camí cap a ser un bon mestre sigui fàcil, i en el llibre ho mostren a partir d'una sèrie de recomanacions o suggeriments relacionats amb el comportament pedagògic i humà de les persones i poder arribar a desenvolupar la nostra feina i que aquesta sigui gratificant i ens faci feliços. 
Com es pot veure al pròleg, on explica que els agradaria poder ser mestres fins a la seva jubilació, matisant que no es consideren en si mestres sinó que han fet de mestres o bé que han exercit de mestres. 
Realment la feina d'educar avui en dia és realment apassionant, perquè hi ha sempre alguna cosa que et diu que encara queda molt que treballar i que és molt important que no decaiguis mai, que has de continuar treballant i lluitant pel futur de la societat que està a les nostres mans.
Trobo que el capítol "NO POT SER MESTRE QUI.." és un dels millors que he llegit fins al moment, ja que explica molt bé tot allò que no hauria de tenir un mestre en la seva persona a l'hora d'educar. Un mestre no pot creure mai que hi han persones superiors a altres, tampoc ho pot ser una persona que no es responsabilitzi de tots i cadascun dels seus alumnes, tampoc una persona que no confia en les habilitats que pot arribar a tenir un nen, tampoc pot ser mestre una persona que no veu necessari un futur més decent i just, i finalment tampoc ho pot ser una persona que quan hi ha alguna baralla no concep altra alternativa que l'exclusió. Aquests punts són bàsics, sincerament penso que una persona que complís un d'aquests requisits no seria mai un bon mestre, ja que davant de qualsevol cosa, el mestre ha de respectar al seu alumne i tractar a tothom de forma igual, ja que ningú és diferent, ni ningú mereix més que altres. 
Cada capítol es diferencia dels altres perquè està format per un títol en el seu encapçalament. El fet de voler arribar a ser mestre quan sigui gran, ha sigut des de sempre per a mi una vocació més que en sí una professió. Des de ben petita deia que volia ser professora de nens petits, jugava amb els meus ninos i els posava a les cadires, jugava a les classes amb ells i per mi era el més divertit del món. A mesura que els anys van anar passant molts dels meus amics van canviar d'idea, deien que ja no volien ser el que deien, i jo seguia amb la meva idea, volia arribar a ser mestre i mireu-me ara, amb 18 anys estic estudiant per arribar a ser mestre d'Educació Infantil. Amb això vull dir que per a mi, el fet d'estudiar aquesta carrera, simbolitza per a mi molt més que el guanyar diners, per a mi estudiar això significa poder complir un dels meus somnis. Treballar dia rere dia amb els nens, formar part del seu aprenentatge diari, crear autonomia en la seva persona, inculcar valors i normes que els facin millors persones, realment és un nou món que tinc moltes ganes de aconseguir. Aprenent també que educar a un nen és essencialment ensenyar a que es valgui per ell mateix, tal com m'han ensenyat a mi des de ben petita.
Trobo també molt interessant el comentari que fan al capítol "NO TINGUIS POR DE TENIR POR", ja que realment, quan tinguem el títol a les mans se'ns obrirà un món ple d'incerteses, de camins desconeguts per recórrer i crec que no hem de tenir por, que hem d'afrontar qualsevol cosa que ens vingui a sobre i que no hem de deixar que aquesta possible por ens impedeixi que els altres puguin confiar en nosaltres. Destacant també que els mestres més tendres, aquells que es dediquen plenament als seus alumnes i que els estimen, són els que realment mai s'obliden.
Tots els nens s'han de veure recolzats pels seus majors  han de tenir la seguretat tant racional com emocional de que els seus mestres els estimaran i que els entenen realment, que escolten els seus pensaments i les seves idees i que els prenen en compte. En relació a l'acollida dels nens, els autors destaquen dues pel·lícules, Gruppo di famiglia in un interno, de Luchino Visconti (Confidencias al nostre país) i Sostiene Pereira, de Roberto Faenza. Acollim a la persona de forma gratuita, li donem una oportunitat perquè realment creiem en ella, i això és un fet que marcarà per sempre tant al nen com a l'adult. L'escola, es podria dir que és la primera entrada al món per a un nen. Apareix també el tema de les famílies amb menys possibilitats econòmiques, nombrant la pel·lícula Ça commence aujourd'hui. Crec que la síntesi d'aquesta peli és un fet que cada vegada es dóna més i més en l'actualitat, i penso que la feina que realitza el mestre amb aquesta família és increïble, que la nostra futura feina es podria relacionar amb la d'un camperol, però que aquest sembrarà i sabrà el que recollirà i nosaltres sembrarem i realment no sabrem el que collirem. Finalitzant amb que un mestre mai s'ha de donar per vençut, mai ha de tirar la tovallola, i mai ha de deixar de creure en tot el que està fent. 
La formació permanent d'una persona és una necessitat òbvia per a qualsevol professional, on el primer que s'ha de fer és millorar el grau de formació d'aquestes persones mencionades abans. També apareix el tema de que avui en dia hi ha una sèrie de perills relacionats amb l'especialització dins d'una mateixa carrera, ja que aquesta limita les funcions de ser mestre, que encara que una persona s'especialitzi en una tasca com és per exemple amb la música o l'educació física, això no significa que una altra persona no especialitzada pugui cantar a les seves classes o fer jocs relacionats amb l'educació física, ja que els continguts que hi han dins del currículum escolar actual no só especialitat de ningú.
"El mestre que es crema és el que no sap cap a on va.", apareix un to optimista en tot el text que crec que fa que el lector s'interessi tota l'estona en seguir la lectura, a més el vocabulari és molt senzill i fàcil de comprendre. 
Per finalitzar la meva reflexió voldria incloïr que encara que el món es vagi desenvolupant cada vegada més, un professor mai podrà ser canviat per una màquina ja que la seva feina és irreemplaçable  una abraçada o un petó ens diferencien de les màquines, i per tant encara que evolucionem encara més mai podrem ser substituïts per robots. Vull finalitzar amb una citació de la pàgina 21 que diu així, “No es tracta de ser el mestre més intel·ligent, ni el més simpàtic, no es tracta ni tan sols de pretendre arribar a ser capdavanter de la innovació educativa. Es tracta,senzillament, d’aprendre a fer tres accions ben concretes: mirar si quan arriben a l’escola porten l’esmorzar i la roba necessària, intuir si necessiten un petó a la galta i obrir el seu interès cap a les coses del nostre món. Cal dur a terme aquestes tres accions i, després, actuar en conseqüència, és a dir, alimentar-los quan convingui, fer-los les moixaines que siguin necessàries i parlar-los amb claredat, d’allò que val la pena aprendre. Res més.”